Reflexions sorgides del grup de criança: el desenvolupament motriu

Al servei de CDIAP de Baulacreix, s’ofereix un grup de criança terapèutic per a famílies i nadons d’edats compromeses entre els 5 mesos als 10 mesos. Acompanyat per dues professionals del servei, una fisioterapeuta i una psicòloga. L’objectiu és poder […]

Al servei de CDIAP de Baulacreix, s’ofereix un grup de criança terapèutic per a famílies i nadons d’edats compromeses entre els 5 mesos als 10 mesos. Acompanyat per dues professionals del servei, una fisioterapeuta i una psicòloga. L’objectiu és poder oferir un espai de trobada per tal de poder intercanviar i pensar conjuntament què significa ser pares per a cada família, tenir un nadó i acompanyar en la criança. Oferint un espai d’escolta, calma i seguretat. 

En les diferents sessions del grup de criança anem observant com els infants, van descobrint i iniciant el desplaçament i descoberta de l’entorn entre moltes altres qüestions.

Avui ens agradaria compartir una sèrie de reflexions i pensaments en relació a l’interessant tema del desenvolupament motriu, l’experimentació del cos i les seves capacitats i evidentment l’autonomia i separació de l’adult que això comporta. 

Els nens i nenes, si es poden moure lliurement, en un ambient adaptat a les seves capacitats i interessos i amb una relació segura amb l’adult de referència, podem observar com poc a poc va apareixent la curiositat per investigar i descobrir el seu entorn i a ell mateix. Aprenent, cadascú al seu ritme, la capacitat per desplaçar-se. 

D’estar estirat boca amunt, girar-se i quedar-se bocaterrosa, el rastreig, el gateig, a poder seure. Seure sobre els genolls, posar-se dret agafat als llocs i finalment fer proves de caminar per acabar caminant i corrent.

En aquests canvis els acompanyem i en gaudim conjuntament, però l’inici i el control d’aquestes capacitats depenen de l’infant. Nosaltres podem ser-ne facilitadors, oferint-nos en la relació i el joc i a la vegada oferir un espai/entorn afavoridor o interessant per ells. Com tot, com més practico més possibilitats tinc de dominar i perfeccionar les meves capacitats.

En les diferents trobades del grup de criança, una qüestió molt important que ha anat apareixent és el fet de respectar el ritme i el procés de cada infant. Un aspecte que és variable en el temps i en la manera de desenvolupar-se, ja que el desenvolupament motor entre dos infants de la mateixa edat pot ser molt diferent entre ells i molt variable (tenint en compte que ens referim al desenvolupament normotípic) i tots dos ser adequats. 

El moviment ha de tenir una funció per a cada infant, i això és una font de plaer. Tenint en compte això, perquè seure’l si encara no sap fer-ho per a ell mateix, perquè alçar-los i acompanyar-los a caminar agafats pels braços si encara no ho poden fer ells sols. 

De què serveix a un infant posar-se dret si encara no té el desig d’experimentar amb el seu propi cos, de desplaçar-se o anar a buscar un objecte que és del seu interès. 

“El niño que llega a algo por su propio medio adquiere conocimientos de otra naturaleza que el que recibe la solución totalmente elaborada.”(Emmi Pikler)

Donar temps a que ells trobin la manera de poder entrar i sortir de les postures. Si sempre tenen l’adult al costat amb la mà preparada per alleugerir i controlar, no els fem responsables d’allò que fan i els passa. (Això no significa no estar observant i pendent dels petits!!)

Quan s’inicien i proven les capacitats que tenen, acostuma a ser de manera grollera o amb poca traça, de mica en mica, amb la maduració i organització del sistema nerviós observem com aquests moviments es van perfeccionant i controlant fins a poder assolir la direccionalitat que busquen. Així com normalment no entenem les seves primeres paraules que diuen, el mateix passa amb el control corporal. Es poden donar cops amb el sonall, poden anar enrere en lloc d’endavant per anar a buscar la joguina. És normal que en iniciar una postura aquesta tingui variacions. 

Si els permetem l’experimentació autònoma d’aquestes novetats, el nen o la nena aniran perfeccionant-la i dominant-la i agafant confiança i seguretat amb ella mateixa i amb allò que fa. 

“Lo específicamente humano es que nuestro modo de ser no está determinado ni por la genética ni por el instinto. Nuestro modo de ser, cada uno, se va construyendo en un proceso que dura toda la vida, aunque en la primera infancia ya se  constituye lo esencial.” (Cecilia Hoffman).

                                                                                                                                                        

Eulàlia Gallart Lladó i Míriam Roqueta Petit