Podrem viure sense abraçades?

Les mesures restrictives en el contacte físic com a mesura per frenar el contagi del Coronavirus han posat en relleu la importància del cos en la comunicació i la relació entre les persones. Repassem l'efecte de les manifestacions corporals en la construcció del concepte de cos durant la infància.
amor

Hi ha un senyal que es repeteix en aquests dies de confinament com a expressió de la irrealitat i l’estranyesa de la situació: la impossibilitat d’abraçar-se.

 Ho hem vist i escoltat dels familiars que han perdut els seus éssers estimats en hospitals i residències, quan relataven quant dolorós que resultava no poder acomiadar-se i sentir la proximitat i la intimitat que suposa l’experiència d’una abraçada. Ho estem sentint també en les advertències que reiterem als nostres fills i a tots nosaltres, en general, quan ens trobem en espais públics o, fins i tot, privats: respectar la distància social s’ha erigit en l’estratègia per evitar el contagi d’aquest invisible i poderós virus. No podem abraçar-nos. Millor no tocar-se. Aquesta crisi sanitària i social afecta clarament a allò corporal.

Prenem consciència d’una cosa que profundament sabem tots, però que potser amb massa facilitat oblidem perquè ens hem desconnectat d’aquesta vivència: som cos.

 I, en tant que cos, sentim la necessitat de moure’ns, d’actuar, de sentir amb els òrgans sensorials per captar i conèixer el que ens envolta.

 Aquesta evidència em fa pensar en un article escrit per Daniel Calmels, psicomotricista i escriptor argentí ( “La gesta corporal”)* en el qual al·ludia al cos, no tant com una apropiació sinó com una construcció. I això vol dir que, en els primers anys de vida, els nens i nenes petites van elaborant l’experiència corporal viscuda en interacció amb les seves mares (pares o cuidadors principals) en els moments de l’alimentació, del descans, de la higiene, del joc … I es pot elaborar, es pot construir, perquè tot això està acompanyat per les emocions. L’alegria, la satisfacció que sent el nadó i la personeta del nen (o nena), així com el temor i la seva resolució que donarà pas a la seguretat o l’enuig amb la vivència de desencontre i posterior retrobament. Tot això per anar assolint una consciència de si mateixos, en forma, primerament, d’una imatge corporal (directament relacionada amb la seva pròpia identitat: qui sóc jo …) i posteriorment d’un esquema corporal que permetrà l’organització de la comunicació i els aprenentatges ( relacionada amb la projecció en el seu entorn: amb qui faig i com ho faig …).

En el mateix article, Calmels parla de la funció corporeizant dels pares, com els co-autors d’aquesta construcció que suposa el cos d’un nen. Com va ser sostingut el nadó en aquells braços, com va ser mirat, com va ser acariciat i limitat també en els seus desitjos, com va ser parlat i com va ser escoltat, van condicionar i condicionaran la manera de sentir aquest cos propi, com a adequat, com a desitjable, com a camp d’experiència per a l’intercanvi i la comunicació amb els altres i, per extensió, amb el Món. Més enllà dels sentits físics de la vista, l’oïda o el tacte, tant d’uns (els pares) com d’altres (el fill o filla) aquesta funció corporeizant, travessada per l’emoció i per les paraules significatives també, els va permetre a tots dos entrar en un contacte profund i transformar aquesta experiència relacional en la base de la seva identitat.

I això ve al cas d’allò que comentava al principi sobre la situació que estem vivint tots per la pandèmia deguda al Coronavirus i la distància social necessària en les diferents fases del desconfinament. Cal no tocar-se i mantenir-nos prou allunyats els uns dels altres. Aquesta impossibilitat ens està permetent valorar la importància del nostre cos com a eina de comunicació.

Probablement es tracti, aquests dies, de fer consciència i de concentrar la intenció i el sentit de les nostres accions no tant en el tacte sinó en el contacte. Un contacte que transmeti i comuniqui a través de les manifestacions corporals:

• la mirada, que es refereix a les idees, a la imaginació i als sentiments que es veuen amb els ulls de cor,

• l’escolta, que mostra com estic disposat a rebre el que l’altre em diu, a donar-li un espai en el meu pensament i en la meva atenció

• la veu, que imprimeix caràcter i contingut a les meves paraules; que els hi posa cos, precisament.

• la postura i els gestos, que expressen amb les mans i el moviment la intenció a distància d’un missatge escrit en l’aire.

Tot això ho van fer amb nosaltres. Tot això ho vam construir en la relació amb una mare (pare o cuidador principal). Tot això està en nosaltres.

Elevar la nostra consciència per mantenir una atenció de qualitat en la comunicació amb els altres, amb una presència de la meva persona en els gestos, en la veu, en l’escolta, en la mirada, que possibiliti, sense tocar físicament, tocar l’ànima de l’altre.

* Calmels, Daniel. La gesta corporal: EL cuerpo en los procesos de comunicación y aprendizaje. (2011). Revista Desenvolupa.net

Eduard Díaz