Dol per la Covid-19 i dol perinatal. L’efecte traumàtic de no poder-nos acomiadar d’un ésser estimat

Si no ens hem qüestionat l’efecte traumàtic de no poder estar al costat i acomiadar-nos d’un ésser estimat al moment de la mort per la COVID-19, perquè ens costa tant entendre que una mare vulgui acompanyar i acomiadar el seu fill/a en el moment de la seva mort, encara que pesi 300 grams o tingui 48 minuts de vida?
Dol per la Covid-19

En l’última conversa amb la Dra. Elena Carreras, el dia 9 de marc del 2020, 5 dies abans de la declaració de l’estat d’alarma per la pandèmia per la COVID-19, després de la participació en una sessió clínica a l’Hospital Vall d’Hebron sobre dol perinatal en les gestacions gemel·lars, vam coincidir que hi havia d’haver una reflexió profunda i col·lectiva sobre el dol per seguir avançant en el coneixement i reconeixement del dol perinatal. 

Probablement inconscientment ja ens estavem avançant, el què la dura realitat ens ha permès viure. El miler de morts pel virus SARS-CoV-2 en un període curt de temps i en unes condicions inhumanes. Aquest virus ha irromput a les nostres vides com un meteorit, ràpid, imprevist, implacable. 

I a part de sacsejar-nos pel nombre d’éssers estimats que s’ha emportat, encara estem xocats per com els hem hagut d’acomiadar, o més concretament per com no els hem pogut acomiadar. 

Els nostres professionals que estan a primera línia, han treballat com mai, en unes condicions precàries i després d’anys de manifestar-se i denunciar que les retallades a sanitat ens posava una soga al coll a tots, però especialment als més vulnerables. Quanta raó tenien, quanta raó tenen. 

I han estat ells que ens han hagut d’explicar com han acompanyat fins a la mort a milers de persones, pares, mares, avis i àvies… com quan cal, ens dirien, però aquesta vegada, en soledat, sense ser acompanyats i reconfortats per la família. Sense poder ser acomiadats. 

Si acomiadar a un ser estimat ja és dolorós per si mateix, fer-ho a la distància i sense poder-se acomiadar, sabent que està sol o sola, causa patiment extrem. Patiment en els malalts, en els familiars i en els professionals. I no tinc cap dubte que també causa i ens causarà patiment a tots nosaltres com a comunitat. 

Dit això, no puc evitar fer el paral·lelisme en totes les dones i les seves parelles, que han perdut un fill en l’etapa perinatal. 

La pèrdua perinatal és la pèrdua d’un fill/a durant la gestació o els primers dies de vida. Aquest tipus de pèrdua té unes connotacions especials. No només implica la pèrdua de la presència física del futur fill/a, sinó també és una ruptura amb tot el que la mare (i parella) s’ha imaginat sobre com serà el seu futur fill/a, el vincle que havien començat a teixir amb ell/a,  els somnis, els  projectes que com a mare/pare/parella s’havia començat a construir. 

Un fill o una filla, ho és des que la mare (acompanyada de la parella si en té), li dóna el lloc de fill o filla, sense comptar setmanes de gestació o grams. I ella es transforma en mare des d’aquell precís instant. Però per la resta, si no té altres fills vius, perd la condició de mare. 

Certament, el rol més dur que una mare pot ocupar mai, és el rol de mare orfe de fill/a. No sé si mai serem capaços de trobar un nom (avui només existeix una paraula en hebreu, “Shjol”)  per designar al pare o mare que ha perdut un fill. 

 Al llarg de la història, les diferents societats han ideat rituals, cerimònies o actes especials per dir adéu a les persones estimades, atorgant un significat a la pèrdua. L’acomiadament no és un acte que implica l’oblit, ni ha de ser imposat ni per un mateix ni pels altres, implica un acte de profunda acceptació del què ha passat. 

Tant l’acompanyament de la persona estimada en el tram final de la seva vida, com la realització de rituals propis de la cultura (de la família), són facilitadors de l’acceptació i l’inici de l’elaboració del dol. 

Si no ens hem qüestionat l’efecte traumàtic de no poder estar al costat i acomiadar-nos d’un ésser estimat al moment de la mort per la COVID-19, perquè ens costa tant entendre que una mare vulgui acompanyar i acomiadar el seu fill/a en el moment de la seva mort, encara que el seu fill pesi 300 grams o tingui 48 minuts de vida? 

Després del què hem viscut i ens toca viure encara, desitjo que siguem capaços d’interioritzar i prendre major consciència com a societat, que perdre algú i no poder-se acomiadar és dolorós i traumàtic. Sigui quina sigui la circumstància. 

Continuem caminant com a societat. Escrivint una història mai desitjada però que ens està o ens hauria, des d’una mirada col·lectiva; revolucionat i reinventant a tots nivells. I el concepte de dol en tota la seva magnitud i incloent tots els tipus de dol n’ha de ser un d’important. 

Mònica Druguet Serra